MALGRAT TOT, CERQUEM SEMPRE LA PROSPERITAT
Els fenòmens naturals —concretament els d’índole física, material—, romanen sempre subjectes a unes fases cícliques que caracteritzen aquests tipus d’esdeveniments: el dia segueix a la nit, el fred de l’hivern a la calor, èpoques de sequera segueixen a d’altres de plujoses, etc..
A la nostra societat li passa quelcom similar: sempre i quan mantingui els seus pensaments centrats només en els aspectes físics i materials de la vida, el benestar general, i l’econòmic en particular, sofreixen fluctuacions. D’aquesta manera, èpoques de prosperitat van seguides d’altres en les que prevalen les mancances, i fins i tot les dificultats per a satisfer les necessitats més bàsiques.
Cercar riqueses amb l’única finalitat d’obtenir més poder sobre el món material o les persones, oblidant que una de les finalitats del benestar econòmic, és que esdevingui un mitjà per poder assolir els nostres objectius més nobles com a éssers eminentment espirituals que som, comporta una feixuga càrrega sobre el deute karmic del conjunt social al que pertanyem, i també en el nostre propi, la qual s’haurà de liquidar en un moment o altre. És la llei de causa i efecte o llei del karma, que exerceix la seva justícia implacable sobre la realitat en la que ens movem, i de la qual no ens podem escapolir.
Probablement en l’única cosa que estareu pensant en aquests moments molts de vosaltres, és en treballar honradament i poder tenir cura de la vostra família, al mateix temps que no sou directament responsables de les decisions que prenen els qui tenen o administren les grans riqueses. D’acord, teniu raó, però és que col·lectivament, com a grup tribal, tots som responsables de l’ús, bo o incorrecte que s’està fent dels bens materials en general, i no solament dels monetaris. És per aquesta raó que arriba a cadascú una factura, corresponent a la nostra part en les conseqüències de com el grup social ha utilitzat els béns materials que tenim a la nostra disposició en la natura. La llei funciona d’aquesta manera.
Certament, estem passant una època de carències econòmiques que ens està afectant a tots d’una forma més o menys palpable, i pot ser el que caldria plantejar-nos és: què hi podem fer per disminuir-ne els seus efectes? O fins i tot, per què no? intentar trobar sortides avantatjoses a una situació etiquetada de forma altament negativa pels mitjans i les autoritats econòmiques.
En primer lloc, en el suposat cas extrem que ni sabéssim què podrem sopar aquesta nit, no hauríem d’acceptar aquesta situació difícil com un fet o una maledicció inexorable del destí, i que el nostre cas particular no té cura mentre no millori la situació col·lectiva. Això mai! Crec que aquest raonament és poc encertat, alhora que improductiu i esclavitzant, i que sempre ens quedaran alternatives més coratjoses per posar en marxa, si ens movem dins la perspectiva de “botella mig plena”.
Per altra banda, un excés de preocupació, actua com si poséssim un fre a les rodes del nostres esforços per sortir de les situacions difícils. Res és impossible, al menys que mentalment estiguem convençuts del contrari. Fins i tot, la preocupació mantinguda cuidarà de convèncer la nostra ment de la impossibilitat de dur a terme les decisions que voldríem prendre.
És més, mentre ens dobleguem davant d’aquesta situació i romanguem inactius, li estem alimentant el foc del seu poder, a la vegada que ens considerem cada cop més esclaus de la seva tirania i li atorguem un domini il·limitat sobre nosaltres.
La manifestació de rebuig que van fer els assistents a l’òpera de Roma el passat 12 de març, en contra de la situació per la que estava passant Itàlia, quan tot el públic i actors es van posar drets, i junts van entonar el Va pensiero de Nabucco,sota la batuta del mestre Ricardo Muti, va ser d’allò més emocionant, ho reconec, i us deixo l’enllaç per si us ve de gust escoltar-ho:
www.youtube.com/watch?v=SkijuuLaE98&feature=related
Els hebreus van passar per un calvari degut al seu exili a Babilònia i la pèrdua del temple de Jerusalem. Nosaltres també podem entonar cants victimistes davant les actuals circumstàncies, però seguirem sotmesos a elles i, a més, sense solucions! Per més que ens emocionem i lamentem, no obtindrem la llibertat per buscar individualment estratègies que suavitzin i millorin la nostra situació personal. Ens cal actuar! i no defallir fins atrapar els objectius que ens hàgim fixat.
De la mateixa manera que l’energia positiva del grup familiar i social al que pertanyem, ens facilita la nostra existència i bon desenvolupament els primers anys d’e vida, nodrint el nostre primer txakra, en èpoques posteriors, si no aprenem a distingir que les creences del grup poden no ser les més adequades per a nosaltres ja adults, i les seguim engolint com si fóssim encara infants, llavors actuen com un condicionant malèvol que ens dessagna energèticament en la base i els fonaments del nostre edifici vital. Si ens deixem persuadir, per exemple, que no aconseguirem una feina, és que mentalment hem claudicat, i no l’atraparem!
I si a més, també estem ficats en una imatge negativa personal com a conseqüència d’una minva en el nostre poder adquisitiu, és com si obríssim un forat en la part inferior de la bota que conté la nostra energia i vitalitat, amb la qual cosa tindrem cada vegada menys ànim per revertir la situació, creant d’aquesta forma un cercle viciós.
Cerquem, doncs, els aspectes positius de la present situació —que sempre n’hi ha algun, per contradictori que pugui semblar— visualitzant i afirmant positivament com voldríem que evolucionés la nostra vida i la resolució dels seus problemes, no pel fet de muntar-nos una pel·lícula fantasiosa que ens evadeixi temporalment de la realitat com si estiguéssim enmig d’un somni, sinó per actuar com l’arquitecte, que primer dibuixa els plànols de la casa i calcula les seves estructures i fonaments. Al cap d’un temps, aquells encertats pensaments inicials, s’hauran convertit en una estructura sòlida que romandrà dempeus i no s’ensorrarà.
Així mateix, al canviar la visió de botella mig buida a mig plena, amb el convenciment que no serem vençuts per les dificultats, podrem comprovar que en qüestió de pocs dies se’ns obra alguna porta que ens condueix a noves solucions. Per què no feu la prova? Us sorprendrà!
És clar que l’arquitecte també fa servir la iniciativa i la creativitat, per adaptar allò que està planificant a uns terrenys —que corresponen simbòlicament a la situació actual— els quals no són precisament els més idonis. I també farà falta la voluntat d’un grapat de tècnics i operaris —les nostres habilitats, juntament amb la voluntat— per a que es materialitzi finalment i exitosament, aquella visió inicial de l’arquitecte.
Per acabar, si volem tenir iniciativa pròpia, ser creatius, i que els nostres projectes es mantinguin ferms, ens caldrà connectar-nos amb la font d’inspiració que tots posseïm dins nostre, i que la podem trobar aprenent a relaxar el cos, entrenant la ment en la concentració.... En definitiva, mitjançant la meditació, podem cercar aquell estat de la ment i del coneixement, en el qual ja no existeixen les fluctuacions dels fenòmens físics, i on podem planificar amb perfecta llibertat, i sense els habituals condicionants materials, tot allò que és bo per sí mateix, per a nosaltres, i per la societat i el món en general. Ànim i comencem a actuar des d’ara mateix
jordi caselles i sureda
L'ALTRA CARA DE LA CRISI
Agafo el diari i passo pàgines i pàgines de confusió: sembla que vivim immersos en un món de crisi. El nostre món, és clar, perquè aquest planeta que sentim com a propi abasta altres realitats, afortunadament. Altres realitats per dues raons: una perquè no tot el món ho està, en crisi: hi estem nosaltres que hem viscut en una opulència que sembla ser que no era real; l’altre raó és perquè, fins i tot immersos dins d’aquest estat de daltabaix econòmic, en podem fer una lectura constructiva.
Des d’un punt de vista més profund, hi pot haver una realitat positiva en la crisi que llegint els diaris es troba a faltar però que no podrem veure mentre el discurs -i el pensament, d’altra banda, de tots plegats- sigui el d’esperar la recuperació de la crisi. Per què estem en crisi? Què li passa al sistema? Els qui no som economistes ni experts en afers financers ens perdem una mica en les raons perverses que té el capital, però podem ser observadors del que comporta un sistema que es basa en acumular, en tenir cada vegada més.
La crisi és bona si ens porta a un acte de reflexió individual en el que podrem mesurar fins a quin punt som part d’aquest sistema i, en conseqüència, també responsables. L’actitud capitalista no és només la de qui procura per tenir més diners, també ho és la de qui desitja acumular vivències, viatges, experiències, coneixements... La societat del benestar ens ha de garantir tot allò bàsic per viure (una casa, una feina, una educació, una assistència sanitària) perquè no sigui una preocupació, i poder-nos ocupar de trobar-li un sentit a la vida més enllà de procurar per la subsistència bàsica. El que ens hauríem de preguntar .-i d’aquí aquella reflexió individual- és on busquem aquest sentit de la vida quan ja hem trobat aquest benestar bàsic per la nostra supervivència.
L’espiritualitat pot ser un lloc, però també en ella cal buidar el pap de la reflexió individual: busquem en ella experiències? Seguim acumulant, a través d’això que en diem coneixement interior un aliment similar al diner del potentat? Serem més espirituals com més llumetes veiem? Som capitalment espirituals, potentats de l’espiritualitat?
La crisi serà bona quan deixem de comptabilitzar al sistema i als governs i ens adonem que ens planteja canviar la nostra manera d’entendre la vida. Buscant omplir-nos de diners o de coneixement, de títols universitaris o de llumetes místiques, seguirem alimentant una crisi la resolució de la qual només depèn de nosaltres.
Gandhi va desmuntar un sistema des de dins: qui està fora no pot canviar res
Daniela Alemany
MALGRAT TOT, CERQUEM SEMPRE LA PROSPERITAT!