IOGA I ESTRÈS

Sobre l’estrès podem trobar molta informació, tècniques i teràpies, però en aquest article us volem donar la visió del ioga, i per a introduir el tema posarem un símil, el de l’home primitiu.

Imaginem que surt de la caverna per anar a caçar a la selva. En el moment de fer-ho se li activa el sistema nerviós simpàtic que, entre d’altres coses, accentua la inspiració, el ritme cardíac, inhibeix la salivació, la digestió...: tot el cos es posa a disposició de l’atenció dirigida cap a l’exterior i a l’estat d’alerta. Quan acaba la cacera torna a la caverna i automàticament expira, es deixa anar com nosaltres en el sofà; llavors es posa en funcionament el sistema nerviós parasimpàtic pel qual s’estimula la salivació, la digestió, es relaxa el ritme cardíac, es buida aire residual (el que havíem inspirat en la fase d’acció)..., i es recupera d’aquesta manera l’equilibri de tot l’organisme. El primer, el sistema nerviós simpàtic, està implicat en les situacions que generen una despesa d’energia i prepara el cos per a reaccionar davant de situacions d’estrès. El parasimpàtic, en canvi, s’encarrega de conservar l’energia i disminuir aquests nivells d’estrès.

El que succeeix quan no es donen les condiciones de compensació té uns símptomes típics d’hipertensió, males digestions, taquicàrdies, boca seca..., perquè la persona ha tingut molt més temps de “selva” que de “caverna”, i el sistema nerviós vegetatiu ha estat descompensat. Llavors es comença a parlar de símptomes d’estrès.

Pensament és acció
Òbviament l’home modern no va a la selva i la seva acció és habitualment mental en la majoria de les professions. Però més enllà de la tasca professional que desenvolupi, l’home modern està sotmès de manera més o menys dictatorial a la dinàmica del moviment de la ment. Normalment no ens adonem de quan comencen o acaben els pensaments, però els vivim de manera continuada. Si parem un moment de llegir i generem un pensament de manera conscient veurem que agafem aire. Si aquest pensament fa referència a preocupació veurem que l’aire que inspirem supera de llarg el de l’expiració: serà un temps de “selva” que no tindrà la seva compensació a la caverna i que deixarà residus d’aire als pulmons que disminuiran la nostra capacitat d’oxigenació. Així doncs, pensament també és acció des d’un punt de vista de funcionament del cos.

Però no tot el pensament és generador d’estrès. El sistema nerviós simpàtic es posa en funcionament davant d’estímuls emocionals que no són neutres, prepara el cos per a reaccionar davant d’una situació de risc. Si generem de manera expressa i voluntària el pensament tinc por i observem la respiració (ho podem fer ara, deixant de llegir un moment) veurem de seguida que s’activa la inspiració, no és així quan el pensament és neutre: és dilluns, plou... Quan el pensament no té una implicació emocional es manté una relació d’ordre entre inspiració i expiració i no s’altera l’equilibri del sistema nerviós vegetatiu. El pensament que ens ocupa en el que fem, que ordena i estructura la ment, que raona i argumenta de manera conscient i voluntària no ens genera estrès, el que ho fa és el de la preocupació. No hem de confondre el cansament després d’una llarga activitat mental amb l’estrès: aquest cansament, si no implica estats emocionals pertorbadors, remet quan fem una pausa i ens relaxem..

Anatomia de la preocupació
Per adonar-nos de què s’amaga al darrera de la preocupació només haurem de recordar alguns dels temes pels que ens preocupem habitualment i hi veurem sense tardar massa que és por: por a no arribar a l’hora, a no fer-ho bé, al que pensin de nosaltres, a no tenir prou diners, a no estar a l’alçada de les circumstàncies, a què no ens estimin, a suspendre un examen..., Es aquesta por la que sobreexcita el sistema nerviós simpàtic i que desencadena una activitat mental frenètica que té com a objectiu trobar una resposta mental que ens consoli: no passa res, ho puc fer d’aquesta manera, si faig tal cosa no es notarà, no sóc tan mala persona, segur que m’ho perdonen...

La preocupació desgasta molta energia i ens situa en una acció mental sostinguda: imaginem què li passaria a l’home primitiu sense una caverna on reposar. L’’home modern també necessita aquest espai i no en té prou en seure i descansar o fer esport si la seva ment segueix activa.

Descansar el mental
Diuen els experts que el cervell és l’òrgan del cos que consumeix més oxigen, probablement és també el múscul que més exercitem. Quan la persona s’adona d’això comença a buscar tècniques que li permetin deixar la ment en blanc, deixar de pensar, la qual cosa acostuma a ser una tasca titànica que encara consumeix més esforç perquè és una lluita. La generació de pensament és una funció de la ment a la que hem atorgat el màxim protagonisme, que porta una dinàmica molt gran: imaginem una gran bola baixant una pendent, com la podem parar? Hem de deixar que perdi impuls, energia. Amb la ment, la manera de fer-ho és no seguin-la alimentant, deixant de pensar el pensament, adonant-nos que pensar és una de les funcions mentals de què disposem però no la única: l’atenció és també una de les seves capacitats. Quan la ment està atenta no genera pensament i entra, en conseqüència, en un estat de “caverna” que l’oxigena i la descansa. L’atenció no és, per tant, un estat de “no ment”, sinó d’una ment conscient que també disposa de la capacitat de silenci, igual que l’home primitiu disposava de “l’estat de caverna”.

En ocasions ens podem haver adonat que quan hem passat una estona distesa amb amics o quan hem desenvolupat una afecció gratificant a la que hem estat atents ens sentim regenerats: hem dirigit el focus d’atenció cap un objecte que ens ha ocupat en lloc de preocupar-nos. La raó per la qual el ioga és una activitat pal·liativa de l’estrès és perquè l’atenció n’és un element indispensable: no les tècniques, les respiracions, les relaxacions..., totes elles sense l’atenció tindrien un efecte mínim en la persona. És molt important que ens adonem que disposem de la capacitat d’atenció, encara que sigui per breus segons, i que la exercitem sovint. Fer ioga pot ser una manera, però també ho podem fer en breus moments al llarg del dia dirigint l’atenció cap un objecte, qualsevol, i observar-lo atentament sense emetre judicis ni valoracions. Potser a la feina, parant un moment i concentrant-nos en un paper, un bolígraf...; podem aprofitar el moment d’anar en tren o en metro, mentre conduïm estant atents a la respiració en lloc de distreure’ns pensant. Tots tenim aquesta capacitat i, com totes, per a desenvolupar-la cal que l’exercitem.