RESPIRACIÓ I RELAXACIÓ
La respiració és una funció de l’organisme de la qual no som conscients la major part del temps. Per la majoria de nosaltres, respirar és un acte que es dóna sense més, i la majoria de les vegades amb desconeixement de si respirem correctament o no, de si hi ha punts del cos amb tensions que dificulten el procés respiratori, de si el retenim o l’obstruïm i en quines zones ho fem.
Relaxació muscular i respiració
Relaxant la ment relaxem d’una manera automàtica el cos i la respiració, i també a l’inrevés Hi ha un vincle molt estret entre la manera com respirem, el to muscular i el moviment de la ment. Per a veure-ho clar només cal prendre consciència de la relació que hi ha entre contracció i relaxament muscular, i inspiració i expiració. Quan inspirem el diafragma es contrau, quan expirem es relaxa. Quan ens volem posar en moviment o fer un esforç, una acció (física o mental), inspirem i algun múscul del cos es contrau; quan ens deixem anar al sofà, en canvi, o donem per acabada una acció, relaxem musculatura i expirem. Això es produeix de manera automàtica i inconscient i aquest és, precisament, el principal problema: que en no ser conscients d’aquesta relació no sempre relaxem després d’haver contret; o que relaxem sense experimentar la sensació en el múscul i, per desconeixement de la sensació, després no la podem aplicar a voluntat quan ens adonem d’una tensió.
D’altra banda, la quantitat d’aire residual que acumulem en els pulmons està directament relacionada amb les tensions corporals que no hem relaxat, perquè suposen inspiracions que no han tingut la seva part corresponent d’expiració amb la mateixa mesura i proporció. Per tant, el treball de la respiració fa imprescindible adonar-se de la relació que hi ha entre l’acció de contraure i relaxar, i la d’inspirar i expirar; i aprendre a relaxar la musculatura de les capes més superficials a les més profundes per afavorir el màxim alliberament d’aire residual dels pulmons, però també de la sang que queda estancada en cada tensió muscular i que resta capacitat d’oxigenació de tot el cos.
Relaxació mental i respiració
Un dels primers punts de tensió que dificulta un bona respiració és la ment: quan està molt plena perdem contacte amb el terra i amb el nostre centre de gravetat corporal que és a la pelvis. Com a conseqüència, la respiració té tendència a pujar cap amunt, cap a la zona toràcica i el diafragma perd bona part de la seva funció. Si, al contrari, mantenim la ment oberta cap a l’exterior a través dels cinc sentits, el cap es relaxa i es recupera el contacte amb el terra, amb la base. La respiració llavors pot tornar a la zona abdominal perquè hi ha una aproximació al centre de gravetat. Les mandíbules, les dents, la llengua, la nuca..., llavors es poden deixar anar amb més facilitat i així afluixem també els músculs del conducte gastrointestinal. D’aquesta manera la respiració es fa més natural perquè troba alleugerides les tensions que habitualment l’obstrueixen.
Una d’aquestes tensions habituals i no conscients la trobem amb freqüència a la llengua, i la llengua és important per la respiració perquè l’esòfag i el diafragma hi estan connectats: quan la llengua es tensa el diafragma perd bona part de la seva mobilitat. Un altre punt habitual de tensió són els ulls. Relaxar els ulls representa una gran “economia” d’energia i una millora en la visió; afavoreix el rec sanguini del cap, intensifica la respiració abdominal i l’activitat gastrointestinal, i relaxa el sistema nerviós.